ATLAS
És de nit. Un carrer estret i fosc. El cel ennuvolat deixa endevinar una lluna plena enmig
d’un silenci d’ultratomba. Un home de fusta trepitja de puntetes la seva ombra. Una
sabata cau de l’obscuritat, del buit, del no-res. Carai -pensa l’home-. Carai, pronuncia
suaument.
Una sabata vermella amputada. Despertant totes les seves forces, la recull. La lluna,
tafanera, xafardeja.
Les seves mans pàl·lides tremolen pel pes, pel dolor, per la impotència. La sabata color
de la sang, s’il·lumina i creix de sobte. De sobte, l'home es gira i se la carrega a l'esquena
com Atles carrega la terra. La vol salvar de la foscor, l’arrossega cap al sol naixent. La
lluna s’amaga en un mutisme culpable.
Carai, pronuncia Atles sense alè. Tot caminant, els seus pensaments volen cap al fatal
destí d’Aquil·les.
Text de : Marie-Noëlle Marange