El salt més alt de la historia del ballet
Saps, quan era petita, assistia als assajos de la meva mare que era danseuse étoile à l’Opera de Paris. Asseguda a terra, amb les cames creuades i l'esquena recolzada al mirall enorme, no perdia de vista els moviments que dibuixava el seu cos amb tanta naturalitat i tanta bellesa. No percebia el seu esforç. Tampoc la seva voluntat de tocar la perfecció. En canvi, si, percebia a través de les vibracions del terra la seva passió pel ballet: sentia salts, moviments i passos d’una exquisida precisió. A través dels meus ulls, el vol generós dels seus braços que, aquell dia, es transformaren en ales d’àngel i a través de la meva oïda, el cop sec que feren els seus peus tocant a terra desprès d’un salt mortal. I la caiguda del seu cos inert. I, un silenci llarg i profund que portava tots els seus silencis: el de la felicitat, de la por, de la concentració, de la inspiració, del risc. Finalment, el de la mort.
M’hauria agradat portar unes molles per sota de les meves sabatilles de ballet per fer el salt més alt que ella no hagués fet mai. Un salt fins la seva ànima i el seu talent.
Text de : Marie-Noëlle Marange