LLIBRERIES EFÍMERES
Pensaments d’una dona gran davant d’una estàtua literària
Fins ara, m’ho he tragat tot. Amb més o menys dificultat, ho admeto.
Sí, segons quins invents, em va costar Déu i ajuda integra’ls a la meva ment envellida.
Com per ara, haver d’adoptar el robot Ari a casa! I ara!
Regal sorpresa dels meus fills per ajudar-me i fer-me companyia!
Vaja, per això, tinc els meus llibres!
Els llegeixo una vegada i una altra. I una altra si cal!
Conec les intimitats, els sentiments, les contradiccions,
Dels personatges amagats i callats dins de cada obra.
Quin goig que fan als prestatges, tots ben col·locadets.
Ara que han tancat les llibreries de tota la vida,
Han inventat les Llibreries Efímeres.
S’han d’avorrir molt per inventar aquestes ximpleries!
Diuen que ja revolucionen els hàbits dels lectors. M’ho crec!
Estic aquí, plantada davant d’una jove estàtua vestida de lletres.
I què se suposa que haig de fer? Llegir? Per on començo, pels peus o pel cap?
Tots plegats s'han begut l’enteniment.
Ah!, i una cosa: qui se’n beneficia d’aquestes bestieses?
Els polítics, és clar!
Diuen que funcionen aquestes llibreries i que atrauen molt de pùblic.
Vaja, avui deu ser un dia especial perquè estic ben sola.
Jo, almenys, és l’última vegada que hi entro. Amb mi, no comptin!
Text de : Marie-Noëlle Marange